Estem d´aniversari: Tal dia com hui va morir Muhàmmad Abu-Abd-Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir, ara fa 736 anys.
Fill d´un valí musulmà i de mare cristiana, gaudí de la confiança i amistat del rei Jaume I el Conqueridor i del rei Alfons X el Savi. Tingué en vida el títol de wazir i fou senyor dels castells d´Al-Qal’a (Alcalà), Qashtal (Castell de Castells), Jurulash (Vall de Seta), Margalida (pedania de Margarida), Burbudjan (L´Orxa), Ghallinayra (Vall de Gallinera).
Aquest cabdill andalusí es revlotà per tres voltes davant els constants abusos cap als sarraïns per part dels monarques del Regne de València:
La primera d'elles en 1247 acabaria tres anys després amb la seua derrota a Cocentaina.
La segona en 1258 molt més directa i vehement a punt va estar d'acabar amb la vida de Jaume I, encara que va acabar igualment amb la derrota del moro que assetjat i sense provisions a causa de la traïció d'un dels seus, va tindre que rendir-se i eixir a l'exili.
Però el wazir no va trobar la mort fins al 1276 quan, després de 17 anys d'exili a Granada, és cridat per coreligionaris de les seues antigues terres, posant-se de nou al capdavant de la que seria la tercera revolta contra l'opressió que Jaume I fea al seu poble. Però en aquesta ocasió el rei Jaume I ja estava avisat i previngut, i com compta en la seua crònica El Llibre dels Fets:
“decidírem de trametre-hi uns quaranta homes a cavall per reforçar la vila d’Alcoi, i de posar guarnició al castell de Cocentaina, per on aquells genets havien de passar.” Llibre dels feits del rei en Jacme.
El cabdill andalusí es va trobar amb els quaranta cavallers que va enviar Jaume I des de Xàtiva, que li van donar mort en “la desfeta de la Canal” mitjançant una maniobra de distracció.
Així va morir tal dia com hui, ara fa 736 anys, Muhàmmad Abu-Abd-Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir més conegut com “AL-ÀZRAQ”, el senyor mudèjar més famós del segle XIII.
I per a no finalitzar aquest escrit com acaben sempre aquests relats, enguany celebrarem l´efemèride afegint que, per a major glòria d'Al-Azraq, el seu fill no sols va venjar la seua mort, sinó que va acabar guanyant la batalla aconseguint prendre Alcoi i després Xàtiva, ciutat d'on provenien els cavallers, amb la mateixa astúcia i enginy amb la que ho haguera fet son pare:
Mentre les tropes d'Al-Azraq s'enfrontaven als cavallers del rei Jaume a les portes d´Alcoi, el fill del moro esperava ordres en la rereguarda per a inicar un contraatac amb un grup de rebels. En morir el seu adalid, l'exercit d'Al-Azraq format per mudèjars, araeces i genets benimerines van fugir en retirada perseguits pels cavallers del rey cristià. El fill d'Al-Azraq en veure'ls passar des del seu amagatall, aprofità la situació per a tendir-los una emboscada, i com explica el mateix rei Jaume en les seues cròniques:
“I, després, els damunt dits quaranta homes a cavall, sense posar-se d’acord els uns amb els altres, anaren a perseguir els mencionats genets, i caigueren en l’emboscada que aquests havien parat, i la major part d’aquells cristians foren morts o presos.”
Llibre dels feits del rei en Jacme.
.
1 comentari:
Un company bloguer amb vertadera admiració per la figura d'Al-Àzraq, ens ha donat una estirada d'orelles per no haver afegit a aquest relat èpic i certament mític i idealitzat, la creença que "Al-Àzraq" significa "el dels ulls blaus", per a reunir així tots els mites sobre el famós cabdill andalusi.
Així que vinga, completarem la mitificació del gran senyor moro:
A Muhàmmad Abu-Abd-Al•lah ibn Hudhayl as-Saghir el coneixem per “Al-Àzraq”, sobrenom pel qual també va ser conegut en vida. Literalment significa El Blau (“Al” – EL; “Àzraq” – BLAU), i la saviesa popular sempre ho ha atribuït al color dels seus ulls.
Tenint en compte que el prefix “Al-“ en llengua àrab és el nostre article “EL”, i que emprat en noms denota una característica de la persona, tampoc podem descartar la creença popular sabent que altres sarraïns il•lustres en la península també van ser d'ulls blaus:
El Kitab al-Bayan de Ibn Idari descriu a Abderramán III, primer califa omeya de Còrdova, com: "...de pell blanca, ulls blaus i rostre atractiu; de bona fatxa, encara que un poc grosset”.
Els Omeya eren asiàtics, provenien de Damasc, però d'igual forma trobem berbers (Nord d´Àfrica, o Magrib) d'ulls blaus.
La convivència amb altres races i cultures, quan no la invasió i ocupació, ja era un fet en els seus llocs d'origen pel que quan van arribar els primers àrabs a la península, el mestissatge i la diversitat de trets físics també ho seria.
Així que també deixarem la porta oberta al fet que el fill d´Hudhayl as-Saghir, nostre Al-Àzraq, poguera tindre uns ulls blaus com el mar que els va portar o el cel de la Vall d'Alcalà al que no va voler renunciar, i no serem nosaltres els que fem caure l'agraït mite.
Publica un comentari a l'entrada